Uns policies maten un home negre als Estats Units en una clara demostració de poder i de discriminació. El cas és freqüent. Es desenvolupa una reacció social gairebé global contra aquesta mena de fets amb l’expressió de clams i demandes de restauració equitativa i justa de les relacions humanes i de la seva narrativa. Es fan relectures del passat, dels herois, dels fets històrics… Hom tomba estàtues i exigeix marginar textos literaris o obres d’art pictòriques o d’altra mena… Hom intenta refer la memòria social, construir-ne una altra perspectiva… Cert: s’exagera de vegades. Cert: s’aprofita malauradament per fer violència (qualcú n’espera obtenir rèdits). Cert: frega de vegades el ridícul i, sobretot, la inutilitat, tanta d’agitació. No és menys cert, però, que convé de temps en temps sacsejar les bones consciències i remoure els fonaments de les veritats establertes (gairebé sempre pels qui comanden i alhora justifiquen, consenten o animen la brutalitat policial). I de sobte, què curiós!, es pronuncia la nostra (?) intel.lectualitat (?). I venga articles contra la intolerància i la censura… dels altres! I quins articles! Alguns són vertaders assajos, brillants i tot. Diuen res, no obstant, contra els abusos policials? No. Fan denúncia de què les policies de bona part del món, però especialment aquí, són el gran refugi –i la gran plataforma- de l’extrema dreta violenta? No… Es pronuncien contra qui ha protagonitzat aquella reacció política i social. Es pronuncien contra qui ha tombat –beneit ingenu!- l’estàtua d’un conquistador, per exemple, o –l’altra cara del sistema- la d’un “evangelitzador” (un eufemisme, tanmateix). Es pronuncien contra qui vol suprimir el rastre del racisme i l’opressió -perquè n’han patit i senten que encara els pateixen- en les expressions de l’Art (un gran error, per cert: l’Art ha de ser lliure, sempre, i si hem de suprimir coses ja podem començar a suprimir tota la creació humana, inclosos els bisons d’Altamira, pobres animals, perquè com dirien els animalistes: amb quin dret els vàrem retratar sobre la roca i ens apropiàrem de la seva imatge, a més d’apropiar-nos de la seva carn?)… La Humanitat és doiuda i màgica, agressiva i compassiva alhora, potentment generosa i miserablement mesquina, contradictòria. Els intel.lectuals han de jugar el seu paper. Però, no veig que els nostres (?), els d’aquí, hagin signat cap manifest contra la violència institucional, policial, judicial, breu: d’Estat, quan aquesta violència s’ha aplicat contra titellaries, cantants, manifestants independentistes o activistes antidesnonaments… Quants dels intel.lectuals espanyols que han signat la carta Harper’s per la democràcia han fet, per exemple, una adhesió al dret de llibertat d’expressió del raper Valtonyc i contra l’aplicació repressiva de la llei en aquest cas i en tants d’altres, com hem vist massa sovint i darrerament al nostre Estat? Quants han demanat al jutge Lesmes que la llei s’apliqui amb justícia i no amb fermesa (com aquest dixit fa dos dies, i ha quedat tan ample!). No en conec cap. Deixem Woody Allen en pau, i deixem en pau el pare Serra, i el navegant Colom, i el patriarca Abraham (capaç de matar el seu propi fill si un déu tronant i tirànic ho ordenava!), i Cervantes (pobre home!), i els pares de Hansel i Gretel i Allò que el vent se’n dugué… Visquem en la contradicció. Aprenguem que no tot és com ens diuen, encara que sigui en missa o amb una tesi doctoral o amb un discurs d’un rei o amb un manifest “liberal, progresista y democrático”. Així l’han definit tot d’una els mitjans de la Cort, i segurament vol ser-ho: però, compte, un liberal americà no té res a veure amb un liberal espanyol, com bé sabem! Vargas Llosa, senyors i senyores, no és Chomsky ni Carmen Posadas és Margatet Atwood… Ni tot és tampoc com l’Art ens diu o com ens diuen que estableix la Història ni com ens diuen els intel.l
ectuals…, especialment els del règim. Una cosa més: les caminades del Pare Serra i companys seus per Califòrnia i Oregon i altres llocs de l’Oest americà foren extraordinàries. Fos quin fos el seu objectiu i el seu resultat (que inclou, ai!, l’assimilació de cultures i la submissió a la Corona i la Creu espanyoles, en aquest cas). Clar que hi degué haver gent protectora de la gent d’aquells redols! El sistema que els enviava a la descoberta i a la conquesta no ho era gens, protector (per molt que així ho decretassin lleis i consells). L’or és l’or. El territori és el territori. La mà d’obra barata és la mà d’obra barata. L’espasa és l’espasa i la creu és la creu. Com ara. Era un altre temps. Un altre paradigma. Vist en perspectiva, cap paradigma humà no és just ni és digne a bastament. Per això cal evolucionar, i trencar motlles i advertir d’enganys ideològics . I tot el que podem dir és refutable. Per això hem de poder dir-ho. És sempre millor fer caure una estàtua i esbaldregar un mite que matar una persona. I per combatre el “puritanismo de izquierdas” val tot. Sobretot, val oblidar el propi puritanisme, sempre ocult sota el mot màgic per excel.lència: liberal.
P.S.: Poc a poc es van publicant els noms dels signants d’aquesta carta al lloc d’origen. Fa feredat. És, com era fàcil de sospitar, un manifest de l’extrema dreta. No sé què hi fa en Chomsky, aquí. Cal acceptar un fet: quan es tracta del discurs -de la narració-, les dretes són, ara per ara, imbatibles.