Salobrar, una passejada

Una caminada pel Salobrar de Campos té virtuts terapèutiques per a mi. Encara és un lloc on pots trobar-te i sentir-te sol, sense obligacions ni presses. Atent, només, a allò que la Naturalesa vulgui mosrar-te. El Salobrar és un lloc tranquil que ofereix de franc una gran sensació de calma. I possibilitats d’aprenentatge. I observacions naturalístiques. No és poca cosa. Hi vaig anar fa dues setmanes. Feia temps que no visitava aquest espai natural (i tanmateix humanitzat). Hi vaig ser durant unes quatre hores. Feia fred, al principi. Començava el dia. Vaig arribar-hi quan el sol treia just el nas rere l’horitzó de pins i boires. Record que, en un moment determinat, devien ser les onze, ja, es va fer un silenci sobtat. Ja hi feia bon estar; l’aire era teb a bastament per ser comfortable. No bufava vent, en aquells minuts; no xiulaven els aucells i no sentia cotxes de la carretera veïna ni la veu dels galls o les gallines que s’escolten adesiara, provinents de les finques que són a prop de les basses de la salinera… El silenci passà. Com havia vengut. De sobte. Tal vegada era un regal per a mi. No hi havia molts d’aucells. Ni en varietat ni en quantitat. El Salobrar ha perdut, al meu parer, diversitat per mor de la creixent salinització segurament. Hi vaig veure alguns flamencs (pocs), alguns becs d’alena, ànnera blanca, coll-blau, cama-roges, cama-verda, corriols, picaplatges, corb-marí gros, agrons i agrons bancs, juies, un xoriguer, arpelles, busquerets de cap negre, curleres, molts d’ullets de bou esquiterells i una blaveta meravellosa… Poc a poc, la propietat va posar reixes en les entrades dels camins que et permetien, abans, caminar entre els estanys i fer una volta per tot l’espai. I aturar-te a observar la fauna en llocs molt aptes per fer-ho. Poc a poc, la propietat limita el pas. Una llàstima. Entenc que ho faci. Em sap greu que sigui així. Hi havia fang al caminal. Barrelles arreu. Canyar en les voreres. Les aigües embassades. Aucells. I de cop, silenci. Un silenci breu i acollidor, que assossegà per uns minuts les meves incerteses en aquests llargs, llarguíssims mesos de pandèmia.