Una altra il.lusió

Això surt avui a un diari espanyol de gran tirada. Sé que potser és inútil, però, faré la pregunta, no obstant: per què no pot ser així a ca-nostra? De fet, si els autors ens atrevíssem a demanar una retribució per la nostra feina ens mirarien com si fóssim dinosaures. I nosaltres mateixos, els autors, hem pecat durant anys i pecam encara: no ens atrevim a demanar el que és més que just. I a més, durant tant de temps ens hem avesat (i hem avesat la gent) a fer la nostra feina gairebé gratis… I consti que mai no m’ha sabut greu regalar-la quan era necessari o escaient. Sembla, però, que tothom al nostre entorn accepta o entén que la literatura només és un plaer, un luxe, un caprici…, i que no inclou hores i hores de feina i d’exigència, i sovint una responsabilitat personal, i un cost emocional. És cert que ens aporta sensacions molt positives, íntimes, que compensen (o no). Penjo la breu notícia per deixar-ne constància, simplement. I no puc callar que avui, per si fos poc, al nostre país, ni les associacions culturals ni els centres escolars ni les institucions no tenen doblers suficients per compensar com correspon els creadors… I encara més: les institucions nostres, regides pels qui tots coneixem, no fomenten que s’estimi i es retribuesqui com pertoca la cultura ni la literatura ni la música… Això em sembla que és una evidència. Una tristíssima evidència.