Pickwick

Si un llibre pot salvar de (o fer minvar) la desolació de -és un dir- la Humanitat, aquest llibre és The Posthumous Papers of the Pickwick Club de Charles Dickens, que en català coneixem en la traducció fabulosa de Josep Carner i titolada només Pickwick. Ni corans, testaments cristians, reculls de mites fundacionals i de proverbis morals, ni antics testaments, ni epopeies ni drames shakespearians ni res de res… Pickwick, el personatge, és intensament i profundament benvolent, compassiu, generós, pacífic, afable, ingenu, confiat. Pickwick és de la banda bona del món, de la banda, potser, dels bonobos i no de la banda dels ximpanzés. Pickwick, el llibre, significa llenguatge de vèrbola plaent, bon humor, rialles, facècies menudes que ens posen amb els peus en terra i que ens mostren la vretadera naturalesa del ser humà: el ridícul permanent compartit, el qual cal acceptar amb humilitat i del qual ens cal fer-ne sempre burla tranquil.la i somrient. Sens dubte, Pickwick és el meu llibre essencial. Ric només de llegir-ne les primeres planes. Em predisposa a ser feliç o a comprendre que hi pot haver moments de felicitat i d’assossec, ni que siguin moments brevíssims, fugaços. I només la lectura del Quixot pot ser-li aparionada, no obstant jugar-hi un paper essencial el deliri. L’Odissea, el tercer llibre en joc, és una altra cosa: l’humor d’Homer, si n’hi ha, és agre, àcid, violent… Beneït Pickwick! Quin miracle literari! Oh, llibre preciós! Torn a re-llegir-lo. Quin bull de caràcters i de situacions!