Dos poemaris i dos de lectura

No sé per quin motiu sempre m’ha atret molt la poesia (l’escriptura) d’en Joan Perelló. Tal vegada perquè tenim una mateixa edat, aproximadament. O perquè ell és un cercador tenaç d’expresssivitat i aquesta és una cerca que adesiara he volgut fer jo mateix. O perquè m’ha sorprès la prosa que ell ha usat en diversos treballs seus… Quan sé que ha publicat un llibre, vaig i el cerc. Ha estat també el cas de Mans de presagi (Lleonard Muntaner, editor). “La mort és imminència“, amolla en Joan Perelló, per exemple, amb una contundència que esfereeix, i la compensa amb autodefinicions que ens inspiren adhesions des de la nostra pròpia experiència, encara que la sabem distinta a la del poeta: “Soc l’abís…“, “Soc el mapa de ploms fosos…“, “Soc un vidre oscat…“, “Soc la música diferent…“. Mans de presagi ens obliga a més d’una relectura. Per sort. També és molt interessant, i pens que més planer, el darrer poemari d’en Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa), que no coneixia encara. Tanca un cicle. El Cicle. Del poeta que ja no escriurà més en queda la veu sortosament impresa en el paper, i ara ve el tòpic: negre sobre blanc. En Sebastiá Portell ens ofereix a Les nenes que llegien al lavabo (arallibres) molt del que pensa a hores d’ara de la lectura, i de la literatura, especialment de la que sol fer-se en els extramurs, des de la divergència i des de la diferència. O en el cas de la lectura: des del lavabo, recó i refugi del que és alternatiu, dissemblant o heterogeni (o fins i tot heterodox). He de confessar que la teoria de la crítica literària sempre m’ha semblat… un camp de mines. I un avorriment. Dos aspectes o dues intencions m’han encuriosit especial i positivament de la incursió d’en Portell, feta amb una bona escriptura, intel.ligent. Primer, que tan francament ens conti episodis de la seva creixença distinta; i segon, que faci palès un fenomen de la recepció literària al qual els autors veterans (o alguns d’ells) no hem estat capaços (pens, i ho pens tan sincerament com modestament) de respondre: ell és ja un lector des dels llibres d’en Harry Potter i no, per exemple, dels escrits per Carroll, Barrie, Verne, Blyton, Vallverdú o Janer Manila, per dir només uns noms. En Portell és herald, doncs, de singulars noves generacions de lectors i de lectores. Per això escriu d’una altra manera i des d’uns altres centres d’interés. I per acabar: no sé què ens podrà dir de nou Albert Sánchez Piñol sobre Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). No he llegit encara la seva aportació. No puc negar, en principi, el meu voler per saber-la. Ni el coratge de l’autor per acarar el tema. Veurem.