La intimitat de la narrativa

A veure com ho dic? Perquè, de veres que no tenc cap intenció d’ofendre ni de menystenir una bona feina de divulgació. La cosa és simple: quan, d’aquí a, diguem-ne, 50 anys, ningú no recordi ni el nom d’Albert Sánchez Piñol (ni per descomptat el meu) ni el títol de cap de les seves bones novel.les (ni per descomptat de cap dels meus llibres), la gent (des dels lectors més discrets fins a l’acadèmic més saberut, però necessàriament també discret) seguirà llegint l’Ulisses de Joyce, l’obra immensa de Proust, l’Odissea, El Quixot o fins i tot les novel.les de Jules Verne… Tenguin o no tenguin els girs narratius (1 i 2) que Sánchez Pinyol proclama com essencials en tota narració. O els blocs que igualment proclama. O un qualsevol dels elements o peces que, d’acord amb la seva mirada d’antropòleg estructuralista, ha de tenir una narració com cal. Estic molt d’acord amb la seva hipòtesi, no em grinyola ni em produeix cap aversió ni cap refusament i tampoc no entenc que els provoqui en cap escriptor mínimament preocupat per escriure bé ni entenc que això ocupi Sánchez Piñol fins el punt d’haver-hi d’insistir tantes de vegades: les narracions, perquè funcionin, han de tenir estructura. I això se sap des de fa molt de temps. Molts de nosaltres, o alguns dels qui tractam o hem tractat d’escriure’n, hem estudiat per exemple les funcions de Propp, els suggeriments de Rodari o els interessantíssims manuals de confecció de guions de Snyder, Trudy o de Robert McKee. I també sabem que són elements inconscients les més vegades, compartits culturalment. Elements que permeten la sintonia entre lector i escriptor, o entre lector i obra narrativa. Sabem des de fa temps també de la importància de l’oralitat. Al meu parer, doncs, Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol (La Campana) és un bon llibre, molt ben escrit, pràctic…, o sigui un altre (un altre) bon manual per a l’escriptura de narracions que s’incorporarà a les prestatgeries dels autors encuriosits o preocupats pels secrets (suposats) del seu (nostre) quefer. I el recomanaria sense cap emperò a qui volgués aprendre alguna cosa sobre l’art -o la tècnica- d’escriure. Gràcies, doncs, Sánchez Piñol. De la cosa xamànica i mediúmnica ja en parlarem un altre dia. Torna a ser una hipòtesi. El que no entenc és el to (al meu parer) fatxendós de l’autor. Sánchez Piñol es cura amb salut i prudentment separa la narrativa de la “literatura”, assegurant que aquesta és una “qualsevol cosa”, i la separa igualment de la poesia, de la literatura “ètnica” i de les “novel.les experimentals” que no dubta a qualificar d’experiments “fracassats”, així, en general. Aquest to, que trob poc elegant i inescaient (i només provocador), em recorda molt al de Pérez Reverte, un altre autor que, cregut amb raó del seu èxit comercial, ha menyspreat sovint la literatura (menysprea tot el que se li posa per davant) i que a la llarga serà arrossegat implacablement cap a l’oceà de l’oblit on ens trobarem sense que de res no hagi servit la nostra arrogància verbal… És com si aquests autors, conscients de les pròpies limitacions literàries, volguessin reforçar amb constructes racionals i amb menysteniment envers d’altres el seu quefer d’escriptors. Correcte. Cadascú fa el que pot. No cal, però, ser tan desdenyós. O ben mirat: tal vegada no he entés la intenció de Sánchez Piñol. Tan d’un com de l’altre he gaudit de qualque llibre. Fa temps, però,  que consider que usen fórmules que no permeten la sorpresa.