Llevar la pols és una pràctica freqüent a casa, com és natural. Amb determinada freqüència, a més, l’acció és feta a fons; especialment en recons, en baixos o en alçades, i sobretot en prestatgeries. Llibres i discos reben, aleshores, un tracte individualitzat (si ho podem dir així): un per un queden sense pols i són novament ordenats. L’espolsador és inclement. És llavors, quan tenc cada llibre o cada disc en la mà, i en els segons que dura la neteja, que m’entra el frenesí de comprendre que no tenc temps per a tornar a llegir molts d’aquests llibres ni per a tornar a escoltar molts d’aquests discos. Unitat per unitat passen per les meves mans. Mir les portades, les caràtules. Llegesc títols i llegesc noms: Corelli, Purcell, Horace Silver, Fats Waller, Billie Holliday, Joan Perucho, Walt Whitman, Jane Austen, Llorenç Riber… Qualcun sí, que podré rellegir-lo, escoltar-lo. Tots, impossible. És el moment, doncs, entre frec i frec d’espolsador, de fer un nou exercici d’acceptació. Així són les coses. I no hi ha res pus. Ahir vaig pintar aquest paisatge amb les aquarel.les, potser suggerit pel gran nigul de pols africana que ha romàs al nostre cel durant aquests darrers dies:
Tampoc no tendré temps de fer totes les aquarel.les que voldria. Ni d’aprendre a fer-les com voldria saber-les fer. Paciència. Així són les coses, dic. I no hi ha res pus.