Si el meu padrí ho pogués veure…

Era un digne oficial de la Guàrdia Civil. Una biografia sobre la seva persona, a punt de ser publicada i realitzada per un historiador rigorós, mostra com es pot ser un servidor públic decent i humanitari dins un cos pensat tanmateix per a la repressió. Repressió que, ara més que mai, es reforça des del pur franquisme residual: “Todo por la patria“. ¿Tot? Doncs, sí, sembla que tot. Poc a poc, normes publicades i sentències judicials van reforçant la seva situació de privilegi i d’impunitat. El cas dels espies russos i l’independentisme català, construit sobre una pàgina d’una novel.la, és delirant. Què dir del cas d’Altsasu? I del famós informe sobre les conseqüències de les manifestacions del 8M en relació amb la COVID? Ho varen ser els informes del judici al procés i molts dels informes posteriors on, amb calçador, els informadors ficaven paraules com “terrorisme”, “explosius”, “atemptats”… Molta mentida i molta arrogància hi va haver en les declaracions als tribunals de Baena i Pérez de los Cobos, i molta imprecisió i opinió i prejudici en les dels números que hi aportaren testimonis calcats un de l’altre. Francament, a mi em fan por. No em donen seguretat. Sent vergonya aliena cada vegada que un polític espanyol, quan nomena la policia, la guàrdia civil o l’exèrcit (escric les minúscules amb intenció: això segurament serà penalitzat qualque dia) tot d’una ha d’afegir una lloança llefiscosa, un elogi improcedent, una declaració, en definitiva, de vasallatge. De temor. Per calmar la fera.