I una entrada més

Per aprofitar el temps que falta perquè comenci la classe/demo d’avui del curset d’aquarel.la sobre els carrers de Lisboa, que imparteix via Zoom magistralment i divertidament Juan José Herrera Lara. Una entrada més, doncs, en el dia d’avui (i potser he abusat: qui fa tres, ase és). Però, és que no vull deixar de comentar dos llibres que m’envia generosament l’editorial Oberon i que vaig llegir ahir per rebre una molt agradable sorpresa en ambdós casos. Són dos àlbums d’humor gràfic. És l’únic que tenen en comú. Perquè, tant de tema com de dibuix són com el dia i la nit. No nací princesa és un simpàtic treball d’Araceli Paz, il.lustradora sincera i ingènua. O a mi m’ho sembla. Perquè així són els seus dibuixos, les seves vinyetes i les seves històries. Fresques, sinceres, senzilles, mínimes. Hi llegesc tendresa i compassió. Mostren sense agressivitat allò que es pretén mostrar: la feblesa i la força de cadascun de nosaltres. Els nostres temors diaris i els nostres anhels. Fracassos i triomfs. Les recances per allò que no feim i hauríem de fer. La procrastinació dels nostres quefers. Els nostres somnis. La peresa. La inadequada gestió de les nostres preocupacions… La protagonista té dos companys: un moix de nom Leonardo da Michi, i una consciència menudona i de vegades impertinent. Una mena de grill que ens adverteix i que, ai!, ens retrata. Nadie es perfecto (yo soy nadie), de l’il.lustrador Marcelo Pérez Dalannays (“dibujador“, diu ell, xilè) és més punyent. També ens hi podem veure retratats, en cada vinyeta, en aquests personatges d’aspecte hípster, amb el mòbil en la mà gairebé sempre, comunicant-nos per, paradoxalment, no comunicar res. O no entendre res. El retrat que se’ns ofereix aquí no és gens compassiu. Tampoc no ho són els consells que acompanyen les il.lustracions, uns “friendly reminder” o uns “fun fact!” del tot feridors, irritants. I tant una cosa com l’altra ens obliguen a pensar i, ai!, a reconèixer que aquests defectes que se’ns mostren -la hipocresia, el dissimul- són els nostres defectes, els que intentam (debades, generalment) ocultar als nostres coneguts, propers o llunyans. El dibuix és boníssim; figura el clàssic dibuix de revistes i còmics dels anys cinquanta i seixanta (de quan jo era un infant, i que record del Reader’s Digest, per exemple, o del Can-Can de Bruguera). Aquests dos àlbums són del tot recomanables. No puc ressenyar-los al Bellver, perquè no són el tipus de llibre que habitualment descric en la meva petita secció del suplement cultural del Diario de Mallorca. Si tu, lector o visitant d’aquesta pàgina, vols tenir una estona de lectura intel.ligent, compra No nací princesa i Nadie es perfecto (yo soy nadie). No te’n penediràs. Si ets capaç d’acceptar que això ets tu i que tu ets això.