És un orgull ser germà d’una escriptora i historiadora, que és a més persona sàvia i compromesa permanentment amb els assumptes feministes i d’igualtat. Vet aquí una mostra del seu compromís:
Qualque dia oferirà als seus lectors i lectores, de les seves recerques i indagacions per arxius sobre això, un producte complet. Obrirà molts d’ulls!
Els pins./ La canalada fèrtil./ El cant matinal/ d’una alosa/ a l’àmpit/ de la finestra…
Són versos d’en Jean Serra, versos de fa temps que encara m’agraden. El vaig conèixer fa molts d’anys, i tenguérem una relació epistolar espaïada amb intercanvi de les nostres obres. Era nascut a Algèria. Tenc molts de llibres seus, tant poemaris com de textos amb prosa, aquests sempre pensats per mostrar els valors commovedors de la llengua i del paisatge de les Pitiüses, i de la Literatura. Alguns els tenc signats. També tenc els seus treballs d’antòleg o d’estudiós de la literatura eivissenca, de vegades redactats amb la col.laboració d’altres intel.lectuals del seu petit país, que també és el meu. Vaig proposar-li, no fa molt, o ja fa massa, una col.laboració en un llibre de fotografies d’en Sebastià Torrens (Illes Balears, Triangle, 2012). Va fer-la. Perquè era generós. En Jean, certament, tenia una personalitat complexa, sovint indesxifrable, i una sensibilitat extrema, que amara tot el seu escriure. Era home discret, fener. Al despatx on ara escric aquestes línies de recordatori hi penja un bell dibuix seu, perquè en Jean era també un artista plàstic envejable. Caminava, sortia a rodar el món. I després escrivia sobre camins i sobre camins i llocs, dibuixava. Publicà qualque quadern dels seus viatges.
Més versos seus: Els ocells,/ escolta els ocells… Segur que els escoltava. Repassaré avui Marques (El Gall, 2013). Si incloc en aquesta entrada una fotografia d’en Jean en blanc i negre és perquè hi és somrient.
Diumenge tornàrem de viatge -hem estat al Senegal- i encara amb l’encís als ulls (i na Xon amb l’experiència impagable d’haver col.laborat una setmana sencera en una missió humanitària de l’associació mallorquina Amigos de Buba), trob al setmanari imprès AraBalears, aquest article de na Laia Malo, amb cites del Quadern de camp. Haikus del salobrar (EL Gall), que agraesc moltíssim. És un privilegi veure que hi ha persones que tenen en compte la meva feina literària. Na Laia Malo, a més, és una de les poques autores actuals que sap de la Naturalesa i de les seves meravelles.
No tenc massa temps i tenc moltes coses per fer. Avui només he pintat -he tractat de pintar- aquest joc de roques. Paper Arches de 300 grams, gra fi, 15×30 cm.
Mentre dura el desastre al País Valencià, Castella-La Mancha i Andalusia i encara a altres àrees geogràfiques peninsulars, ve la notícia, esperada tanmateix, de la nova victòria de Donald Trump en les eleccions dels EUA, amb domini, sembla, també al Senat i al Congrés. Ell ho té clar: va dir un dia que podria sortir al carrer pegant tirs i així i tot la gent el votaria. La societat dels EUA és molt complexa, i alhora de mentalitat simple: blanc o negre, i no hi ha més. L’estratègia de la polarització denunciada per alguns intel.lectuals d’allà ha triomfat. I s’escampa arreu. Pens, per això, que aquests resultats són el preàmbul del que passarà a l’Estat Espanyol. Perquè aquí la dreta conservadora i els membres de l’esquerra enyorada usen els mateixos procediments: el lawfare, la mentida periodística, l’insult dels totòlegs, les mitges veritats dels opinadors, la incitació a l’odi i el menyspreu a la persona i als grups de l’adversari, etcètera. I les xarxes socials. L’ús pervers de les xarxes socials. Mentre tot això dura, pint (ja que no escric, per ara). Ahir vaig fer una prova amb paper de grans dimensions (per a mi): 38×56 cm. Un fracàs a mitges. N’he salvat un fragment. El paper és Saunders Waterford.
Per si fos poc, amb tot l’anterior, hem oblidat Palestina, Etiòpia, Ucraïna, l’Àfrica central…
Ahir, mentre que baixava del puig de na Fàtima (Valldemossa) vaig estar a un no res de posar la mà sobre aquesta serp de garriga. Lliscava calmosament entre els regruixos de l’escorça d’aquest pi abatut per qualque temporal recent. Quina sort haver-la pogut veure. Poc a poc va refugiar-se en la part inferior de la soca, en qualque crui. De vegades, per no dir sempre, les caminades et regalen una sorpresa com aquesta. Ahir vaig veure corbs, voltors lleonats, ferrericos, pinsans, mèrleres, tudons… Per no dir res de la vegetació: els ullastres, els pins, les alzines, les arboceres, mates, càrritx, safrà bord… Les companyies habituals. Feia bon temps, amb niguls. Sense amenaces de pluja. Podies veure l’entorn muntanyenc de Pastoritx, i el pla de Ciutat, enfora.
Avui he anat a comprar papers i pigments per a l’aquarel.la (tot caríssim a Palma, si vols bon material). Com que volia paper gran, però, no he volgut fer la comanda per internet, no fos cosa que el paper vengués rebregat per mor del transport. He comprat un bloc de paper Hahnemühle de gra fi, he comprat dos blocs d’Arches (el de sempre, gra gros i gra fi) i he comprat Saunders Waterford en fulls de 56×76 cm., si no vaig errat. Els pigments: ultramarí francès, sèpia i verd oliva. No en tenien d’altres que necessit. Paciència. Bendix és molt limitat. Deixem-ho estar. He provat el primer paper que he dit, que és alemany: Hahnemühle. La dimensió és grossa: 36×48 cm. El paisatge és imaginat (i per descomptat no és molt mediterrani). Aquest paper m’agrada perquè és molt blanc. El coneixia de les classes amb Id`oia Lasagabaster i en Francesc Farré.
Potser massa clares. Les dues -dos paisatges o dos suggeriments de paisatge- en paper Arches de 300 grams, gra gros, i de 31×41 cm. Eren els dos darrers fulls que em quedaven. Demà, o no sé quan, hauré de fer una bona reposició de paper.
Ha mort Miquel Obiols. Mai no sé que puc dir en aquests casos. Improvís. No pot ser d’altra manera. El vaig conèixer quan jo començava a escriure i a publicar amb La Galera. Ell ja havia fet alguna cosa literària, i sobretot era el responsable d’interessantíssims programas infantils de la televisió espanyola, crec que de la segona cadena d’aleshores. Hi treballava en Pep Duran. Eren propostes d’una absoluta i novedosa creativitat, exemplars i pioners. Jo he parlat d’en Miquel Obiols en aquest web, tant en les píndoles sobre els autors que m’agraden com en la sèrie de ressenyes breus, també píndoles, d’obres que jo crec essencials de la literatura infantil i juvenil. Cercau-ho tot a les seccions 150 mots sobre… i 50 mots sobre… Afegesc que en un llibre encara inèdit meu titulat Sota un cel amb falzíes -ja en perlaré en un altre moment, d’això: és un projecte que voldria veure publicat qualque dia- també li dedic un dels textos: per comentar el seu llibre per a mi més trencador (al seu moment, si més no) i clàssic: El tigre de Mary Plexiglàs. Miquel Obiols era molt aficionat a l’obra gràfica, i tenia una rara habilitat per lligar relat i idees amb dibuixos. De vegades es va embarcar en projectes que, al meu parer, semblaven excessius, d’exagerada ambició editorial. Jo preferia els seus treballs primers, perquè obrien camins i convidaven a l’exploració creativa. Miquel Obiols és un dels meus referents, va ser-ho almenys en els anys que jo iniciava el meu sender d’escriptor per a infants i joves. Fa molt de temps. Miquel Obiols. Miquel.
M’encanten els paisatges de les zones humides, i m’agradaria saber-los reflectir en les aquarel.les. Avui he fet aquesta prova en paper Arches de 300 grams, i de gra gros, i havent ben mullat les dues cares del paper. Encara és evident que no domin la humitat. En aquest cas potser he començat a posar pigment massa prest, o l’he posat amb massa aigua al pinzell. He de practicar i practicar i practicar…
