Miquel Rayó

Ahir vaig fer una aquarel.la: una més de les proves per intentar pintar les zones humides. Vaig deixar, també, un cel preparat. No sé si avui podré acabar el paisatge que hi pretenc posar davall. Veurem. Penj ara la d’ahir i dues de fa uns pocs dies. Papers Arches i Hanhnemühle (o com s’escrigui) de 300 grams.

De molt jove, el meu germà Gaspar hi caçava, a les basses de Magaluf i de sa Porrassa, amb el seu amic Ricard. Un dia els vaig acompanyar. Record l’observació d’un preciós esbart de juies. Prop d’aquest lloc, avui del tot modificat (i tudat ecològicament), l’ajuntament hi ha fet una petita, molt petita reserva. De vegades hi vaig per observar les aus que s’hi refugien. Avui hi he estat. Horabaixa. És un lloc urbà. Tot el temps he sentit els motors a tota del kàrting impertinent que hi ha just a devora. Cap a la mar, l’horitzó proper és de grans construccions turístiques. Tot i això, la natura es recupera, treu forces, empeny. El canyar és reduït i dens, hi ha qualque tamarell, i un entorn de pins i sotabosc de mata, etcètera. Avui he anotat al meu quadern de camp les següents observacions: coll blau, fotja, polla d’aigua, cetla rossa, setmesó, gall faver (!), cegall, ropit, butxaqueta, busqueret capnegre, puput, cadernera, gavina, trencapinyons, tórtera turca, merla, pinsà, esplugabous (s’hi colguen uns pocs exemplars) estornells (també s’hi colguen, però, avui en petits esbarts de pocs individus), hortolà de canyar, qualque boscarla no identificada, rossinyol bord, rascló, i enfora: una àguila calçada sobre un turó i tres corpetasses en vol cap a la mar. Una bona llista. Una estona de calma, si no fos pels karts del dimoni.

Arthur Schopenhauer. Una biografía, de Luis Fernando Moreno Claros (Acantilado), El pobre de Asís, de Niko Kazantzakis (Lohlé-Lumen), L’any més inesperat, d’Àlex Susanna (Proa), Maternidades escalantes, de Maria Francisca Mas Riera (DDT Liburuak), Doce lunas, d’Eduardo Jordá (Fundación José Manuel Lara. Vandalia), Poemas de agua, d’Andreu Jaume (Sloper), Las cinco banderas, de Pau (Pau Rodriguez, escápula cómics), Caminades. Dietaris de viatges a peu, de Biel Barnils (Lleonard Muntaner)… Vet aquí algunes de les lectures fetes o, sobretot, pendents. No afegesc la llista de llibres pendents de compra. Sens dubte hi ha varietat. Des d’un còmic fins a dos llibres de poemes, des d’una ja vella novel.la sobre sant Francesc d’Assís (comprada de segona mà a la botiga de 31 de desembre de Ciutat) fins a un dietari, el darrer, crec, d’Àlex Susanna o una altra incursió trencadora d’una potentíssima penyalera, na Maria Francisca Mas Riera, en el món de la muntanya des d’ulls femenins nous, molt nous. El títol convida. I la biografia d’un pensador que a poc a poc recobra vigència (si és que l’havia perduda). I un llibre d’apunts escrits d’un caminador! Així que aquesta és l’olla de caragols que tenc davant, taula parada. Afegesc, just per acompanyar l’entrada, un retall rescatat d’una aquarel.la més gran. Ho he dit en altres ocasions: de vegades, de tot un paper pintat, només pots salvar-ne un tros. Aquest fa uns 11×14 cm. Per ara em sap grau no desar-lo al caramull de les aquarel.les que conserv.

Tenia tres trossos de paper Saunders Waterford ja usats, i com que no m’agradava el que hi havia pintat, al revers hi he pintat aram ahir mateix, amb tres rampellades, aquests apunts paisatgístics ràpids.

Massa comiats! I massa atapeïts! Avui és en Guillem Frontera (1945-2024), home principal, qui ens deixa i ens deixa una mica més desemparats. Els carnissers, Tyrannosaures, Sicília sense morts, L’adéu al mestre…, bones novel.les. Cerc en la biblioteca domèstica qualque llibre seu de poemes i hi trob sense voler la raresa minúscula Quadern d’Ifitry, que publicà a Ensiola, l’editorial que, crec recordar, fundà i va mantenir i dirigir. El llibret és una breu i preciosa reflexió sobre nosaltres i el paisatge que, potser, els humans som, cada humà és. Obr a l’atzar i hi llegesc: “ja no em queda tota l’eternitat…“, etcètera. El llibre és de 2020. En Frontera ha deixat escrita en textos periodístics la crònica de la transformació de Mallorca, una metamorfosi irreversible entre patètica i caricaturesca. Sempre intel.ligent, l’escriptor advertia, mostrava, feia veure. No hi he tengut molta relació. Poques vegades hem parlat o ens hem canviat correus. La culpa és meva: sóc més de ser a casa i de ser-hi discretament. Aquests escriptors veterans m’intimiden; els llegia quan jo començava a escriure. Els admirava. I ara em sap greu no haver-me fet més amb ell, perquè amb en Guillem Frontera hi hauria pogut tenir més i més llargues converses. En parlen, però, més i millor els diaris: Arabalears, Diario de Mallorca, Última Hora… Era fener i rigorós. Sabia d’art. Sabia de l’illa, de la seva cultura i de la seva complexitat. Sabia de nosaltres.

D’ahir. En paper Hahnemühle (gra fi, 36×48 cm) i Arches (gra gros, 31×41 cm)). Una vol representar una zona humida; l’altra, una platja, un tros de costa, la vorera del mar… Proves i més proves. Passar el temps. Potser evitar escriure?

Ara no tenc massa temps per explicar papers, intencions i dimensions. Aquí en vénen tres de la setmana passada, distintes; exploracions de temes que m’agrada tractar. Qualque dia encertaré amb el traç, la composició, els colors, el tractament… Qualque dia…

Cal seguir. No deixar-se véncer per les escomeses de la realitat ni per la manera com es comunica la realitat: generalment des de la mentida, la mitja veritat i l’odi i des de les xarxes socials i premsa virtual, els millors invents del darrer capitalisme, l’instrument ideal del neoliberalisme delirant, de l’extrema dreta. Cal seguir. Fan Cercas membre de la Real Academia: al meu parer és un premi per al seus serveis a l’Espanya de la Corona i de l’espanyolisme homogeneïtzador. Cal seguir. Israel continua la massacre, Rússia la invasió, Xina el canvi de dominacions, els Estats Units l’agonïa d’un imperi, Europa a punt de perdre el rumb… Cal seguir. L’Estat espanyol es prepara per tornar a l’origen, al franquisme pur i dur desfressat de “democracia consolidada”. Cal seguir. La crisi climàtica continua… Cal seguir. Escriguem un poc. Tresquem per la muntanya. Pintem aquarel.les. Aquestes dues són d’ahir. Una és en paper Hahnemühle, de 300 grams, cold pressed (gra fi), de 36×48 cm., i l’altre és en paper Saunders Waterford de 300 grams, gra fi (crec), de 24×35 cm., aproximadament.

D’un bosc i una platja són les meves darreres aquarel.les de la setmana (a l’espera de si avui en faig alguna altra de nova). El bosc és en paper Arches de 300 grams, gra gros i de 17×31 cm., aproximadament. La platja és feta en paper de la mateixa marca i condicions, pèro de 19×19 cm.

Dues platges més, segurament inspirades en les que hem vist al Senegal en el nostre darrer viatge. Si aconseguís simplificar-les encara més…! Són fetes en el revers de paper Saunders Waterford ja usat, d’uns 25×35 cm.