Miquel Rayó

Mateixos papers, mateixos temes i variants, semblants tècniques… Perquè, si no practiques, no aprens.

Dos paisatges d’ahir en papers Saunders Waterford i Arches. En la primera vaig fer la prova de banyar les dues cares, i en efecte la humitat es conserva més temps i així pots fer més feina amb ella, i el paisatge resulta més difòs. Interessant, doncs. L’altre paisatge és fet en l’Arches. Figura un temporal, un torb amb neu revoltada. Hi ha unes roques. Les mesures són semblants, fulls de 31×41 cm.

Continuar fent proves. Ahir una de llums (Saunders Waterford) i una platja (Arches).

Aquí tenim un exemple de com una aquarel.la pot tenir parts més interessants que altres, i és important acceptar-ho. Ahir vaig improvisar lliurement un paisatge (després de setmanes de seguir models proposats). El paper és Saunders Waterford (he d’acabar el bloc que vaig comprar fa unes setmanes), de gra fi, 300 grams, 31×41 cm. Això, l’original. Vos he inclòs una versió retallada. Crec que hi destaca el llum. Millora. Ja direu.

Agost acabat, i això vol dir que també ha acabat el repte aquarel.lístic proposat per Vicente García Fuentes. Cal donar-li les gràcies, perquè ens ha fet fer feina de valent. I encara que jo no he seguit les demostracions en directe ni he fet totes les pràctiques, sí que he fet una feinada. Ahir mateix, vaig pintar aquestes dues en Arches, gra gros i fi, en papers de 31×41 centímetres (cal descomptar les voreres de cinta per senyalar els marges). No acaben de ser satisfactòries, però han resultat una bona pràctica per a mi. Si més no, per comprendre defectes. Crec que he après molt, doncs. És com si hagués seguit un curs intensiu. Però, com sempre, la clau serà treballar, pintar, provar. Deixar-me de cursos i anar al carrer. Sortir de casa. Tastar el plein aire. O com s’escrigui.

L’apunt és d’uns 16×24 cm, en paper Arches ja usat, de gra gros. El paisatge, que tanmateix neix de l’apunt, té 30×40 cm., aproximadament, i també està pintat sobre paper Arches (nou, en aquest cas), de 300 grams, i de gra gros.

L’apunt:

El paisatge:

Ahir vaig poder fer aquesta aquarel.la seguint el model d’en Vicente García en el seu repte per a aquest mes d’agost, que ja acaba: 31diasconvicente. N’estic content. És de les més lluminoses que he fet. Quin bon professor, també. A seguir, doncs. Aprendre, sempre aprendre. El paper és Arches, de 300 grams i de gra gros. Les dimensions, 30×40 cm., aproximadament.

“Mi escolarización obligatoria transcurrió en mi pueblo, de mayoría catalanohablante, y sin apenas inmigración procedente del norte de África. Tampoco sudamericana. Era una realidad bastante homogénea cuyo modelo educativo en catalán no tenía mucho sentido al ser la lengua habitual de la mayoría. Por contra, el castellano era el idioma más ajeno.”
Això ho escriu na Laura Fàbregas, nascuda a Barcelona l’any 1987 i que que és llicenciada “en Ciencias Políticas por la Universidad Autónoma de Barcelona. Sus primeros pasos en el periodismo los dio en Catalunya Ràdio, cubriendo la información política desde Madrid. También trabajó en la corresponsalía de Roma de la emisora radiofónica Cadena Ser, y posteriormente estuvo cinco años trabajando para la delegación catalana de El Español hasta incorporarse en la sección de Nacional, donde abarcó la actualidad del Gobierno. Su última etapa antes de desembarcar en The Objective fue en Vozpópuli como redactora de política”. Ho escriu a The Objective, avui.
Deixaré de banda altres afirmacions que exposa en el seu article. I deixaré de banda el fet que The Objective definesqui hàbilment Fàbregas com a “hija de la inmersión”. Però, aquella afirmació seva la trob incoherent. O no l’ha expressat bé. O no l’entenc. Entenc que diu que ella va ser escolaritzada en català en el context d’“una realidad bastante homogénea” i “de mayoría catalanohablante”,  i entenc que considera que el model educatiu català en aquell context “no tenía mucho sentido al ser la lengua habitual de la mayoría. Por contra, el castellano era el idioma más ajeno.” Què? “No tenía mucho sentido”? Com? Ve a dir que el castellà hauria d’haver estat la llengua d’escolarització, perquè era minoritària? No ha dit que era una llengua aliena? Ve a dir que el castellà havia de substituir la llengua catalana habitual en la comunitat on ella va crèixer? Estic confús. Es veu que tenc poc enteniment.
La meva modesta lògica casolana em suggereix que en un context lingüístic homogeni el que potser convé és educar en la llengua que permet aquesta homogeneïtat. Això es podria debatre objectivament: aquest debat és acceptable si es fa sense prejudicis (a Espanya això és impossible quan hi ha pel mig la paraula o el concepte “català”). Però, no: per a Fàbregas (no oblidem que l’articulista és una persona formada, i suposadament ben informada), el model educatiu “en catalán” no tenia sentit en aquell context plenament català i catalanoparlant. La meva pregunta és també de lògica casolana: quan, doncs, té sentit educar en un model lingüístic catala? Per a Fàbregas no el deu tenir mai. El té ara que la llengua catalana està reculant? Abans, escriu, no hi havia “apenas inmigración procedente del norte de África. Tampoco sudamericana”. Vol dir que als nordafricans convé ensenyar-los en castellà? Però, i als sudamericans que ja el saben (perquè també els l’han imposada des de fa molt de temps) en quina llengua convé educar-los? En la catalana, ja que els és aliena? La lògica estrictament ideològica (en aquest cas de pur i dur espanyolisme unitarista castellanoparlant) té sempre fractures. Quan té sentit, Fàbregas, un model educatiu en català? Pels nacionalistes espanyols educar en català sempre és una imposició, un atemptat a la llibertat i contra la igualtat. I en els casos de deliri extrem, un instrument per al genocidi… Aquesta gent m’embulla.
No ho entenc. O sí, i tot és en realitat molt simple: a l’espanyolisme unitarista i castellanoparlant mai no els va bé que s’ensenyi en català o en qualsevol altra llengua que no sigui la de l’Imperi enyorat, sigui quin sigui el context. Per una raó o per la contrària. O per les dues alhora. És curiós que ella no expliqui com el fet d’haver estat educada en català no li ha impedit publicar i col.laborar en castellà a la premsa més espanyola i unitarista d’entre totes les premses espanyoles i unitaristes: El País, la Ser, El espanyol, The objective, Vozpópuli… Ser educat en la llengua catalana, m’atrevesc a inferir, no ha estat cap obstacle per a la seva carrera professional. Així i tot, allò “no tenía sentido”. Quan el pot tenir, doncs?

Un cel amb niguls i platja amb barques. Aquarel.la sobre paper Arches de 30×40 cm, gra fi, 300 grams. Una de les pràctiques que Vicente García ens ha animat a fer si seguíem el seu repte 31 cielos con vicente. Una molt bona i molt genrosa iniciativa. He hagut de fer trampes per rescatar l’aquarel.la. He recordat el meu mestre Juan Lhara que sempre deia que confiàssim amb l’aquarel.la. Cal tenir confiança també amb el propi traç.

Sí, fa temps que no escric res sobre la cosa público-política a l’Estat (ni al món: per què comentar el genocidi que Israel comet impúnement amb els palestins?, l’embull a Ucraïna amb l’invassor rus?, la fam permanent a l’Àfrica del Corn?…). Avui, pèro, em plau copiar un fragment d’un article sobre l’assumpte dels jutges espanyols i espanyolistes. Diu: “Esta reflexión viene a cuento de la glorificación en algunos medios conservadores de los jueces que mejor sirven a sus intereses. Llarena, Marchena, García-Castellón o Peinado —entre otros — son presentados como auténticos héroes de la lucha contra el separatismo o la corrupción del gobierno socialista. Desde la teoría democrática este encumbramiento resulta cuanto menos problemático. Si los jueces se limitan a hacer su trabajo y aplicar las leyes, no hay heroísmo ni creatividad alguna en su actuación. Al poner el acento en su valentía, se transmite la idea de que o el resto no se atreve a hacerlo, o ellos van más allá del mero cumplimento de sus funciones constitucionales. Lo más peligroso de esta tendencia es la posibilidad de que el propio juez se crea un justiciero. Corre entonces el riesgo de sentirse legitimado para utilizar sus poderes como juez para finalidades ajenas a la justicia.” El signa Joaquín Urías, que és professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional. L’article surt a Público amb el títol Jueces, mentiras y cintas de video. Tot això és tan evidentment brut que em fa oi.