Dama blanca, merla negra

He rebut de l’editorial La Galera una comunicació que no agrada gairebé mai a un autor. Procediran, per falta de vendes, a la descatalogació del llibre Dama blanca, merla negra. Ho comprenc. Em sap greu, naturalment. Ara bé: el llibre ha tengut uns anys de vida i va obtenir al seu moment el premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a projectes de creació literària (any 2000). Va servir, a més, perquè jo conegués Vicenç Villatoro, aleshores home principal de la fundació. O sigui: gràcies. Cert que hom voldria vendre molts exemplars dels llibres escrits, i assegurar la seva llarga vida… És difícil aconseguir-ho. Per moltes de raons. La qualitat suposada o concedida al llibre per la crítica i el públic, n’és una. No és el primer llibre que em descataloguen (Contraban, Eh, vellmarí!, N’Anna i el vern, Quan el vell Baltasar tornava a la vila, L’última por…) ni serà el darrer. I en general, venc pocs exemplars. Què puc fer-hi? El problema o el repte és, no obstant: sabré escriure un altre llibre? I també: podré editar els que ara tenc rodant per editorials a la recerca d’un “sí”? El temps dirà. Dama blanca, merla negra va tenir l’origen en una anècdota real: fa anys, una merla jove encara en plomissó va ser rescatada del carrer per la meva filla Mar, i la tenguérem a casa durant unes setmanes. Quin ocell tan divertit i amorós! No l’hem oblidat. L’amollàrem ben surada a l’hort de Can Jordà a Sa Indioteria. Sabem que hi va viure en llibertat.