Com es comença?

A escriure. A ser escriptor. O, més modestament i amb més realisme i sinceritat, a tenir la pretensió de ser-ho. És una pregunta que em solen fer ingenuament els al.lots quan visito centres escolars i, també, quan trobo persones que pateixen la necessitat d’escriure (i dic bé: pateixen). Mai no els puc donar una resposta precisa i suficient, perquè, com tot en la vida humana, cada cas és únic i depèn del caràcter, de les expectatives, de la història personal, de les circumstàncies i dels entorns, de les ambicions, de les lectures fetes, dels models literaris que volem seguir…, de tantes variables! Només puc parlar, i encara, del meu cas. Sovint responc que escric notes personals en quaderns des dels quinze o setze anys i que això em generà l’hàbit d’escriure, que de nin intentava escriure els meus propis relats a imitació de les novel.les que llegia -d’aventures, gairebé sempre-, que un dia vaig sentir qualque mena d’impacte emocional nou després d’una lectura o d’una altra (impossible no esmentar aquí la lectura de L’abisme, de Gabriel Janer, o d’alguns poemes contundents de Costa i Llobera) i que això va fer-me expressar el desig d’haver escrit jo algun text semblant (quina vanitat!), que cal escriure molt i molt, i que cal atrevir-se, un dia, a presentar la feina feta a qualque escriptor, per saber-ne l’opinió, o a un editor, per veure si ens els editen en forma de llibre, o a presentar primer els fulls lligats a un premi literari… Tot això segurament ha canviat molt amb la irrupció imparable de les possibilitats digitals: qui més qui manco pot tenir un blog, ara, i esplaiar-se, potser amb més llibertat potser sense orientacions externes necessàries… No ho sé. Per curiositat, adjunto una fotografia d’alguns, només, dels premis literaris a què vaig aspirar quan m’iniciava en les intencions de què altra gent conegués el que jo feia. El primer que vaig guanyar va ser el de la Rosa d’Or de la Pau de Castellitx per a un text en prosa. Ja fa molt de temps, com veureu per les dates (si podeu llegir-les). Tenia, aleshores, moltes il.lusions i algun altre sentiment que preferesc no desvetllar, segurament perquè no el comprenc encara. Tal vegada hom escriu per tractar de donar sentir a allò que no comprèn.