Dormir en terra, olorar camomil.les, observar corbs marins, gavines d’Audouin i virots, caminar entre carritxeres, arboceres i estepes, garballons i argelagues… Rapinyades d’esbarzer, l’enlluernament del sol rebotit en la mar, olors d’alga amuntegada en l’arenal. La torre d’aquest nom rar: Matzocs. Les cales: s’Arenalet, sa Font Celada, cala Matzocs. Uns dies al Parc de Llevant, com cada any. Caminar amb companys i companyes, admirar, comentar. Agrair, sobretot. Les falzies, els menjamosques, el vent, la pluja nocturna, el mart fugisser, entrevist. Escoltar, i feia tant de temps que no ho feia!, un enganapastors, quan ja tornàvem pel camí dels Presos, després d’haver pujat l’Esquena Llarga des del refugi de la caseta dels Oguers, entre albons i esteperes. Minúcies sensitives que m’omplen, que m’aporten serenor, que m’allunyen de la cosa quotidiana. I la nit estel.lada, niguls tenebrosos davant la mitja lluna, l’estrella Polar, bufar un poc l’harmònica. Conversar ran del foc. I els topònims. Poca cosa, i tanta alhora!
Mirar els mapes. Cercar senderes velles. Prendre notes per no oblidar. Escriure uns haikus provocats pel paisatge. I rematar-ho tot amb apunts a llapis, com aquest:
Uns dies, massa pocs sempre!, al parc de Llevant. Un privilegi. Caminar.